Déjá vu

De vegades fem castells de sorra,
bonics y ben fets,
amb finestretas y grans portes,
amb soldadets curiosos que curen pels caminants.

I avanç, asegut aqui amb les ones,
avanç, escoltant aigues de plor...

Vem despatxar els curiosos, vida,
vem fer fora l'escalfor,
vem fer tancar les finestres,
vem ensorrar-nos, meu amor.

Ja no conec, lloc ni maca,
que m'esbaixi el teu record,
ja no hi ha castell de sorra
que no em recordi a tots dos.

I ara, que em sé efímer, vida,
ara, que soc content, meu amor
em deixo acaronar a ponent...

Per que ja no soc passat pansit,
per que ja no visc futurs incerts,
ara torno a ser castell de sorra
que es deixa emportar pel vent.